La disfressa informativa

"Informatiu d'autor", li diuen. Suposo que tots en deveu tenir un exemple al cap però per si hi ha algun despitat, el paradigma d'aquest revolucionari informatiu el trobem cada nit a la cadena Cuatro amb el telenotícies d'Iñaki Gabilondo.

Què te de particular aquest nou format? Doncs, principalment que el conductor del programa es transforma en un ésser omniscient i com a tal se li permet tot. Entre les llicències concebudes destaca la d'opinar però també estan permeses les bromes dolentes (véase Matías Prats), els jocs de paraules (continuése viendo Matías) o les metàfores sensacionalistes (de les que n'és l'estrella Pedro Piqueras).

Avui vull parlar de la primera llicència, la d'opinar, que considero la més perillosa, tot i que les metàfores sensacionalistes del Piqueras, de l'estil "orgía de sangre" (en referència a la massacre de Virginia Tech) , no es queden curtes. Què té de perillosa l'opinió? Em preguntaran alguns. Opinar en si mateix no té res de dolent, jo mateixa ho estic fent ara i espero no fer mal a ningú, el que sí considero perillós és disfressar l'opinió d'informació perquè l'espectador té dret, encara que sigui durant la mitja hora que dura el telenotícies, a que no l'enganyin.

Quan Iñaki Gabilondo obre el seu telediari amb un editorial disfressat de notícia, són molts els espectadors que creuen estar rebent una informació quan el que estan rebent en realitat és una opinió. Se'ls presenta per tant un mapa de la realitat viciat. Alguns em diran que és evident que Iñaki Gabilondo està opinant en aquell moment. Probablement els que pensen això són periodistes o gent formada en aquest àmbit. Però jo crec que la gran majoria d'espectadors estan convençuts que el que reben és informació, cosa que és perfectament comprensible, ja que, és el que s'acostuma a pensar quan es mira un informatiu.

En la meva opinió, els periodistes es deuen a la seva audiència i per tant han de ser clars a l'hora de separar informació i opinió. Si Iñaki Gabilondo, com a gran professional que és, vol fer un editorial al final de l'informatiu, endavant, li agraïrem molt que ho faci, però que ens ho indiqui. No costaria gens posar un kairon amb la paraula "Editorial" mentre el conductor dóna la seva opinió. Perquè per molt bon criteri que tingui un periodista a l'hora d'opinar, la seva opinió serà sempre la seva opinió i per molt vàlida que aquesta sigui no serà mai una informació. A més, penso que els espectadors tenen dret a formar-se la seva pròpia opinió sobre les notícies del dia sense que se'ls digui a priori el que han de pensar.

Molts em direu que la objectivitat no existeix, que amb la mera tria de les notícies ja es transmet una visió determinada de la realitat i que per tant és impossible distingir entre opinió i informació. Estic d'acord en què l'objectivitat 100% és molt difícil d'aconseguir. Com tots els ideals. Però és la nostra responsabilitat intentar apropar-nos-hi.

L'ombra del caciquisme

L’empadronament de reclusos i interns d’un centre geriàtric sense el seu consentiment al municipi gallec d’Outeiro de Rei; el polèmic encàrrec fet per Javier Lance, gerent electoral del PP a Melilla, a la impremta Marfeme, investigada per presumptes falsificacions, de 1000 sol·licituds de vot per correu indicant que els impresos havien de ser “calcats” als oficials; la inscripció massiva de temporers immigrants a la localitat andalusa de Moguer després que, suposadament, els responsables municipals hagin pressionat una quinzena d’empresaris perquè empadronin els seus empleats i obtinguin la seva sol·licitud de vot; el resultat d’una investigació de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) que revela que 430 persones no viuen on han estat recentment censades a Almería i per últim, l’empadronament de prop de 100 persones al poble valencià de Fanzara en cases abandonades o inhabitables.

La proximitat de les eleccions municipals ha desencadenat un seguit de notícies sobre la presumpta manipulació de censos electorals per part dels partits que governen els ajuntaments que recorda massa els temps del caciquisme. En aquell episodi de la Restauració van ser els cacics i els patrons, persones riques i influents de cada província, qui pressionaven als pagesos i als obrers i feien tot el que estava a la seva mà per falsificar les eleccions. En l’actualitat, continuen sent els poderosos qui comenten els presumptes fraus electorals però els afectats directes, com podem extreure de les notícies, són ara els immigrants, la gent gran i els reclusos. Tan ahir com avui és la democràcia qui se’n ressent.

Renovarse o morir

Divide y vencerás. Esta máxima bélica resume a la perfección la victoria de Nicolas Sarkozy en una guerra, la de las elecciones presidenciales francesas, que se ha librado en tres grandes frentes: la inmigración, el desempleo y Europa. Estratega infalible y guerrero infatigable, el candidato conservador ha sabido aprovechar las debilidades de Segolène Royal para hacerse con el poder.

El principal punto flaco de la aspirante socialista hay que buscarlo en su propio partido, ya que, la división interna que sufren los socialistas franceses ha provocado la caída de Royal en la recta final de la carrera hacia el Elíseo. Lo cierto es que Royal llegó a la campaña electoral sin estar totalmente recuperada de las heridas sufridas en las elecciones primarias de su partido y este desgaste le ha pasado factura. La aparición en juego de François Bayrou, seductor del voto centrista, y la astucia de Sarkozy han hecho el resto.

La elegante derrota de Royal, la tercera consecutiva de la izquierda, deja al descubierto un problema, el de crisis interna del partido socialista (PS), que la izquierda francesa arrastra desde hace tiempo. Tres son las principales corrientes que despedazan el aparato del PS: la derecha socialdemócrata representada por Dominique Strauss-Khan; el centro, encabezado por Hollande, y la izquierda ortodoxa del ex primer ministro Laurent Fabius.

Mientras algunos líderes socialistas se niegan a reconocer la necesidad de un cambio, otros dirigentes del partido se autoproclaman artífices de la inminente renovación. Todos parecen preguntarse qué queda de la izquierda de su juventud. Unos se responden que nada y admiten no sin dolor que ha llegado el momento de la socialdemocracia, otros, luchan por salvar las cenizas de un una ideología que ya se quemó.

Pero la realidad es que en la Europa del libre mercado el socialismo tradicional está condenado al fracaso y Francia no es una excepción. Sólo un partido de izquierdas renovado y cohesionado sin miedo a girar hacia el centro será capaz de plantar cara a un Sarkozy que ha venido para quedarse. Apostar unidos por la renovación o perecer en sus ideales, la izquierda tiene la última palabra.